[title]
“No necessito que ningú em salvi”, diu la protagonista en un moment de 'Hasta el fin del mundo', la segona pel·lícula com a director de Viggo Mortensen, una història d'amor i perdó que pren les formes dels westerns de tota la vida per subvertir-ne algunes de les constants. La més important: la història està explicada des de la perspectiva duna dona avançada al seu temps. Interpretada per la fenomenal Vicky Krieps ('El fil invisible'), Vivienne és independent, forta, poderosa, no necessita ni demana el permís masculí per fer allò que fa ni dir el que diu, i sap el poder que té no abaixar la mirada davant de qualsevol sortida de to de qualsevol paio. La seva història d'amor amb Holger (Mortensen), un solitari danès que no encaixa amb la típica masculinitat de l'època, canviarà la vida de tots dos.
Tot i que 'Hasta el fin del mundo' inclogui xèrifs i salons amb pianista, cavalls i assassinats a trets als carrers polsegosos d'un poblet atemorit per un cacic que se sap impune, hi ha alguna cosa a la pel·lícula que aconsegueix enganxar un tipus de públic que no és especialment permeable al gènere. Viggo Mortensen ha escollit el western per tornar a posar-se darrere la càmera, després d'una primera experiència amb la notable 'Falling' (2020), i el resultat és una obra d'una sorprenent maduresa creativa, respectuosa amb els clàssics però atrevida en alguns aspectes, visualment bellíssima i amb unes excel·lents interpretacions. Aquests dies, l'Aragorn d''El senyor dels anells' ha visitat Barcelona, i Time Out ha xerrat una estona amb ell.
Vaig llegir una crítica sobre la pel·lícula en un mitjà nord-americà. Deia que 'Hasta el fin del mundo' és un western per a aquells a qui no els agrada el western. Estic una mica desubicat, perquè m'encanta el gènere i la teva pel·lícula em sembla molt respectuosa amb els clàssics.
Sí, m'ho han dit diverses vegades. He anat presentant-la a diversos països i sempre que hi ha col·loquis amb el públic algú em diu que no aprecien el gènere, però que els ha agradat la pel·lícula. La idea era seguir els codis dels clàssics: a la fotografia, als detalls, al llenguatge... El que sí que és diferent és que mostrem la diversitat d'aquella societat, els dos protagonistes no són anglosaxons. I posem el focus en una dona. Fins i tot quan la seva parella, el meu personatge, se'n va a la guerra, la pel·lícula es queda amb ella. Això ja és força diferent dels westerns clàssics.
El punt de vista femení no és gaire habitual. Se m'acut 'Johnny Guitar'... , i alguna altra de més recent, en què les dones prenen un rol eminentment masculí. El que proposes és una altra cosa.
Aquest seria més aviat un cinema d'explotació. A Vivienne no li pots treure el pensament lliure, o la seva actitud, però no surt a matar homes amb un rifle. Seria un altre tipus de pel·lícula. Per exemple, a mi també m'agraden molt les pel·lícules de Sergio Leone, però són una altra tipologia de western, com si compares l'òpera amb el teatre. Jo volia fer un western clàssic, amb aquestes diferències que ja t'he explicat, però a tota la resta hem seguit els codis. No ho vaig sentir mai com una limitació: era un esquelet, una manera de treballar, de mostrar els paisatges i els personatges als paisatges, sense cridar massa, o inútilment, l'atenció pel que fa a com els capta la càmera. Volia que els detalls, les muntures, els llums, la roba, l'arquitectura fossin històricament correctes. La idea era rodar una pel·lícula com les que m'agradava veure de petit. Fins i tot si eren dolentes, jo m'imaginava allà. Si segueixes aquesta fórmula del western clàssic, i ho fas bé, crec que un nen o un adult es pot sentir dins del film.
La història se situa a mitjans del segle XIX, però té una lectura molt contemporània. O potser és que no hem evolucionat tant com hauríem de fer 150 anys després...
No la vaig escriure des d'una perspectiva ideològica ni res per l'estil. Però òbviament, si ho fas bé i els teus personatges semblen éssers humans reals, pots trobar punts en comú amb el moment en què vivim. Això passa sovint, veiem una cosa que passa en una època allunyada de la nostra, però podem treure alguna lliçó que cal aplicar en el nostre temps. Quan vaig fer 'Green Book', estava ambientada el 1962, fa més de mig segle. I era senzill pensar en les situacions que es mostraven i veure tot allò que ens falta millorar termes de relacions racials, culturals, econòmiques o de classe. És més fàcil treure lliçons d'una pel·lícula ambientada en el passat. I crec que veient la protagonista de 'Hasta el fin del mundo', una dona forta, lliure i independent, en un passat llunyà en què resultava molt difícil ser com és ella, la seva lluita interior i exterior crida més l'atenció.
El teu personatge també té una masculinitat insòlita en aquest context. No és un John Wayne...
No, però crec que aquestes diferències tenen a veure amb la relació que inicia, amb la història d'amor. Una relació de tu a tu, d'iguals, perquè ell, i això sí que és diferent del que és habitual, és capaç d'evolucionar. Pot ser maldestre, pot cometre errors, però s'adapta, i almenys s'interessa en allò que opina i allò que sent la seva parella. No diu allò que les dones han de quedar-se a casa i no sé què. I ella fa el mateix. Perquè el perdó és molt important en aquesta història. El perdó a l'altre i a un mateix perquè tots cometen errors s'equivoquen. En aquesta història, el perdó és molt més important que la venjança.
En aquesta història, el perdó és molt més important que la venjança
Ets director i protagonista de la pel·lícula, però també guionista, productor i autor de la banda sonora. Són símptomes d'algú maniàtic del control?
En realitat, vaig compartir totes aquestes tasques, fins i tot escriure el guió, que potser era la més solitària, sobretot al principi. Quan ja tenia un esborrany, una primera versió, vaig compartir aquest guió amb altres persones per saber què n'opinaven, i ho vaig anar reescrivint, ajustant tota l'estona. Signar el guió també té una part de feina col·lectiva. Òbviament, la música tampoc la vaig fer sol, em vaig inventar melodies, però després les vaig treballar, les vaig ajustar i les vaig gravar amb altres músics. I pel que fa a dirigir, per fer-ho bé, crec que cal ser flexible, romandre obert a les idees i suggeriments dels altres. El que m'agrada més del cinema és el treball en equip. I encara que és veritat que jo estava a càrrec de moltes coses, no ho vaig fer sol, o ara estaria enfonsat, sense aquesta participació de l'equip, sense les seves opinions, sense el que aporten els actors en tot moment i fins al final. Fins i tot al muntatge, l'editor i jo no sempre estàvem totalment d'acord, però vam trobar el bon camí. I es tracta d'això.
A més de cinema, escrius poesia, tens una editorial, pintes, exposes les teves fotografies... No sé fins a quin punt l'art és un refugi per a tu davant del que ens envolta. O si és fruit de la curiositat per provar-te en diferents disciplines.
Del que en soc conscient des de sempre, és que la vida és molt curta. Però es pot allargar, pot arribar a ser més interessant si proves moltes coses. L'instint de voler recordar o gravar, ja sigui a cinema, pintura, poesia o música, és per no oblidar. Vull intentar entendre el moment en què visc, per saber què està passant, el que sento, a cada moment. I després és una manera de voler comunicar-me amb altres persones. Com que m'interessi la cultura d'un país o d'una regió o que m'interessi al cinema que en fan altres o llegir llibres. Els nens mai no ho fan, no separen els artistes dels no artistes.
Això ho fan els adults...
Exacte és l'adult qui diu que no sap dibuixar. No hi ha cap nen que digui que no sap dibuixar. A dubtar se n'aprèn, l'autocensura se n'aprèn. Però jo crec que qualsevol persona, la seva manera de caminar pel carrer, allò que mira, allò que recorda, tot això és interessant. I de vegades em molesta que la gent sigui maldestre al carrer, que no hi són presents: hi ha un equilibri que cal trobar, si estàs tota l'estona mirant el telèfon, no hi ets. És així. Però, per altra banda, amb aquest mateix telèfon pots fer una foto i crear un record del que està passant ara mateix en aquest lloc, i fer-ho des d'un punt de vista únic, el teu. I pots compartir-ho amb altres persones. Es tracta de comunicar. Digerir i comunicar, això és l'art. Tots som artistes potencialment. I crec que si els adults fossin més com a nens, que no dubten... Per què no? Em tiraré a l'aigua i ho faré. Ho provaré. No he de pensar. Aleshores, per a mi tot això té a veure amb la curiositat i amb fer servir el temps limitat que tinc en aquesta vida.
La vida és molt curta. Però es pot allargar, pot arribar a ser més interessant si proves moltes coses
Ara que dius que el temps és limitat i que la vida és curta... vas fer 65 anys l'any passat. És que jo en vaig fer 50. Aquestes dates rodones et conviden a fer balanç... Ho fas?
Sí, de tant en tant. O sigui, no ho penso. De vegades em desperto i em veig al mirall i dic, ui [riu]. De vegades em sorprenc, perquè estic fent coses i no hi penso. O em canso, ja no puc estar uns quants dies dormint dues hores i seguir. O sigui, puc, però em costa molt. I ho noto al meu cos. Cal acceptar-ho, no? I triar, ser més selectiu amb les coses que fas i com les fas, i cercar la tranquil·litat. Anar pas a pas. I, no ho sé, això dóna un altre ritme de vida que cal acceptar. Si lluites contra això, perdràs.
Però mirant enrere què és el que veus? Quin és el camí fet?
Jo penso que he tingut molta sort. He tingut un benefici que ha estat tota la inspiració que m'han donat altres. Començant amb els meus pares. M'ha tocat viure a molts llocs, aprendre moltes coses, tenir converses interessants. I, per exemple, és molt difícil fer una pel·lícula, com la vols fer, original, i passar-ho bé en el procés. I jo ho he pogut viure dues vegades i m'ha agradat molt l'experiència. I espero poder repetir.
